Hi ha idees que no neixen dins un taller ni en una llibreta. Neixen quan ets ben a prop de la terra.

Això em va passar pujant tota sola el Puig de n’Ali, un dia qualsevol, sense més pretensió que caminar. Vaig sortir de Caimari, amb la motxilla i els pensaments deixats enrere. Quan camines sol, arriba un moment que el pas es converteix en respir, i el respir, en pensament.

Vaig pujar sense pressa, a bon ritme, escoltant el vent i el cant dels pins. Quan vaig arribar a un raconet tranquil, vaig trobar un tronc gruixut caigut. Perfecte per seure-hi una estona.

Vaig deixar la motxilla, em vaig asseure damunt del tronc, i en aquell moment em vaig adonar que duia posada la samarreta del disseny topogràfic del Galatzó. La vaig mirar, vaig mirar el tronc al costat, vaig alçar els ulls cap a la muntanya… i tot em va fer clic.

Les línies d’aquell mapa topogràfic, els anells de creixement del tronc i les línies d’una empremta dactilar que duem cadascú a la pell… tot era el mateix.
Tot explica un temps, una història.
Tot és empremta de vida.

En aquell moment vaig sentir que nosaltres, els arbres i les muntanyes som iguals. Tots deixem petjada, tots estem fets de capes i de camins, de temps i de vida acumulada.

Aquella sensació em va quedar dins.

Quan vaig tornar a casa, la vaig explicar. I entre papers i serigrafia, entre cafès i rialles, en va sortir un disseny que no porta colors ni floritures:
una empremta dactilar, els anells d’un tronc, les línies d’una muntanya.

Tres maneres d’explicar una mateixa veritat: som natura.

Ara aquest disseny ja forma part de la col·lecció de Molta Muntanya. Quan algú el porti, m’agradaria que li recordés això:
que no anem a la muntanya com a visitants, hi anem com a part d’ella. I que, com les muntanyes i els arbres, deixem també una empremta en aquest món.